Portada Quiénes Somos Actualidad de AHS Editorial Opinión LaiLa Produktions Contacto
 
ARTICULOS DE OPINION
 
     
 
  Envianos tu articulosde opinion, y nosotros nos encargaremos de colgarlos en esta sección. Para hacernoslos llegar, simplemente has de mandarlos a la siguiente direccion de correo: info@ahsorg.org , indicando en el ASUNTO 'Articulo de Opinion' .
 
     
 
     
 
  JORNADA DE MEDICINA HUMANITARIA
Andrea Corominas Roura (Taradell 18-des-2008)
 

Em tocava fer una mica de resum de la jornada, treure’n alguna conclusió…..la veritat és que no em vaig veure en cor ni capaç de resumir en poca estona la quantitat d’informació i de dades que varen anar sortint durant tota la jornada i bàsicament em va semblar que “no era hora”, tots teníem ganes de plegar , escoltar el concert i marxar.
Sí que ara, després d’haver dormit , descansat i reflexionat caldria fer un balanç.
D’entrada s’ha complert un somni, un somni del Pep Canudas, que quan el va compartir amb nosaltres una nit a Moundou davant de la llum d’un fanalet i unes cervecetes a tots ens va semblar no un somni, sinó una bona idea.

I després de molta feina ha estat una realitat i a més un èxit d’acceptació per part de tothom.
Crec que hi ha una sèrie d’idees que ens han quedat molt clares:
Cooperació , sí, però amb una bona formació i un bon bagatge tant personal com professional i amb projectes globals i amb continuïtat de futur.
Formació al personal nadiu ja sigui des de terreny, com facilitar-los estades a països desenvolupats perquè un dia siguin ells els que portin el seu propi projecte.
Formació als nostres metges amb ganes de fer cooperació en les malalties i patologies quirúrgiques que es trobaran a terreny i amb les dificultats tecnològiques i mancances farmacològiques que es trobaran.
Implicació de les institucions per millorar la situació dels professionals que encara ara es desplacen a terreny sense sou, sense seguretat social o amb vacances i sense perspectives de canvi.
Reclamar com a ciutadans aquest 0,7% i exigir que es reinverteixi amb seny i amb coherència.
Suposo que la llista podria ser molt més llarga, però penso que cal que tots i cada un de nosaltres afegeixi les seves pròpies conclusions i siguem conseqüents amb el què pensem.
Vull agrair en nom de tot l’equip, a tots els ponents la seva col•laboració i suport rebut i que hagin volgut compartir els seus projectes amb tots nosaltres.
Vull agrair a tots els assistents la confiança que ens han dipositat i esperar no haver-los defraudat.
Tal com diu Pere Casaldàliga, si de tots els que hem passat per la jornada, només una quarta part pensem cada dia una mica amb els més desvalguts, l’esforç haurà valgut la pena.
Agrair a tots els col•laboradors/es de l’Ajuntament, la Universitat, la Fores, …i a les institucions, el suport rebut.

I personalment agrair a la vida que m’hagi donat la possibilitat de poder-me dedicar a la cooperació a través del meu ofici, de la meva feina que és l’anestesiologia al costat d’un gran company tant personal com professional que m’ha ensenyat a descobrir i compartir el virus de la cooperació .
És el nostre petit gra de sorra per contribuir a un món més just, més en pau i més lliure.
Gràcies a tothom i especialment a tot l’equip de A.H.S.

 

 
     
 
 
     
 
  ILUSIONES QUE COMPROMETEN
Chon (el 10 diciembre 2007)
 

Recuerdo el día en que Alberto, cirujano de Plástikos Mundi, me dijo: ¿Te quieres venir al CHAD? Mi respuesta fue rápida y segura. Vislumbraba que esta ilusión que albergaba dentro de mí y que yo ya le había comentado reiteradamente, al fin se pudiese hacer realidad.

No era fácil. Pasó algo más de un año, pero al fin, una tarde de septiembre, cuando ya faltaban pocos días para realizar la misión, recibí su llamada diciéndome: “El día 9 de octubre salimos para el Chad”.

Mi corazón empezó a latir más rápido, por mi cabeza desfilaron un sin fin de pensamientos mezclados con un sin fin de preocupaciones: no conocía a los miembros del equipo, apenas conocía la lengua, mi experiencia en viajes era más bien escasa y por supuesto era mí primera misión. Estaba dispuesta a aportar mi granito de arena tanto en el grupo como en las tareas que el equipo médico quirúrgico ya tenía programadas, pero…¿Seré útil? ¿Sabré hacer el trabajo? ¿Me integraré en el grupo?

Estaba ilusionada y preocupada. Una tarde-noche , pocos días antes de la salida, conocí en una cena a los otros miembros del grupo y me vine a casa más relajada. En aquel primer encuentro ya intuí lo que luego confirmaría en la convivencia diaria del Chad. Todo fue más fácil de lo que me imaginaba, la ayuda y apoyo de todos y cada uno del equipo, esa complicidad en el proyecto común, el sentirte comprendida y valorada hizo que esta experiencia fuese para mí todavía más gratificante y hermosa. Gracias Fina, Fernando, Andrea, Dolors, Pep B , Pep C y Alberto por vuestra acogida tanto personal como profesional.

La llegada a la Misión de Nôtre Dame de Paix fue lo que más me impactó. Recuerdo aquellos ojos vivos y las sonrisas limpias de aquellos niños y madres que nos esperaban en un ambiente mágico e intenso, dulce y amargo que despertaron en mi unos sentimientos y unas sensaciones que nunca había experimentado.¡ Cuánto recibí de ellos!

Los días transcurrían rápidos. El trabajo era mucho, pero muy gratificante. Cuando llegaba la noche, sola en una habitación que recordaba mi niñez, a la luz de una lámpara de gas se producía el encuentro con mi familia, mi marido y mis tres hijos. Nos enviábamos mensajes comunicándonos nuestras vivencias. Rápidamente llegaba el sueño y así amanecía un nuevo día acompañado de cánticos de ceremonias externas que me hacían recordar que estaba en un país muy diferente al mío en el que no me sentía tan extraña.

Un recuerdo agradecido, emotivo y admirado para los religiosos y religiosas que están al frente de las misiones , que viven el día a día, el año tras año y que nos acogieron con un cariño y agradecimiento que pone de manifiesto que aquella es su gente, su familia. Gracias Padre Michel y demás personal del centro.

Mi ilusión se ha transformado en una inquietud y un compromiso muy concreto: seguir colaborando y apoyando a la Asociación A.H.S.(Asociación Humanitaria de Solidaridad) . Recabar los recursos que permitan llevar a cabo nuevas misiones para que otros muchos niños puedan estirar un brazo, apoyar un pie, caminar o abrir la boca son metas a conseguir .

Ellos confían en nosotros, no los podemos defraudar.

 

 
     
 
 
     
 
  CARTA PER A A.H.S.
Andrea Corominas Roura (Taradell 2-nov-2007)
 

Escrit a dins del quiròfan de l’hospital de Moundou, quan un doll d’idees em corrien pel cervell i necessitava plasmar-les en un paper:

Quantitat de sensacions se m’acumulen, vibracions que fan que senti fins a l’últim porus del meu cos, el sento viu, viu com mai, amb un neguit positiu per la vida.
Aquest regal que m’ha fet la vida a través de A.H.S. és una de les millors coses que m’han pogut passar. Un somni fet realitat, una manera d’entendre la cooperació que s’em adapta com una sabata feta a la meva mida. La combinació perfecte de professionalitat, treball en equip, complicitat entre nosaltres en un país màgic, en un continent màgic, com és l’Àfrica.
La compenetració de sentiments intensos entre l’equip fa que llàgrimes i somriures s’entrellacin durant tot el dia. Compartim des de la matinada quan asseguts a les cadires de fora el pati veiem despertar la vida a la missió, fins a última hora que des del mateix lloc veiem la lluna i les estrelles.

Entremig compartim la taula, la feina amb tota la seva intensitat i cruesa, els drames humans que ens cauen a les mans i que desesperats ens demanen ajuda amb la mirada. No ens entenem però el gest i la il·lusió és més potent que res més. Som els seus bruixots blancs i no els podem decebre. Això t’omple de responsabilitat, no puc fallar ni als pacients ni a l’equip que espera de tu el millor.
Quan el primer dia entres a quiròfan i t’adones de quines eines tens per treballar el món sencer et cau a sobre, no ho controlaré, no en sabré, .....pensaments pessimistes et passen pel cap. Una espatlla amable capta el teu moment i et deixa plorar fins a l’esgotament, llavors només tens una idea, mirar endavant, caminar i donar el millor que tinguis, donar-ho tot dons la situació ho requereix, mirades amigues et diuen sense dir res, endavant, tu pots, tira, camina....comença un camí d’acompanyament intens que s’intensifica cada dia.
Quan s’acaba la sessió quirúrgica passem visita als pacients operats, quin doll d’alegria! , l’hospital és un formiguer de famílies que fan companyia als pacients, mares que venten als seus fills operats, focs a terra per fer el sopar, pastilles calmants als capçals dels llits, nens que volen fotos......

Al final el regal fresc del dia “la gala”, una cerveseta que fa que tot el cansament acumulat es transformi en rialles per esperar el sopar, reposar forces i un nou dia.
Sola a l’habitació repasses el dia, no vols entendre res, només vols sentir, ser, estar i disfrutar d’aquest AQUÍ I ARA, sense controls, sense normes, exercint de tu mateix i gaudint aquesta pau interior que en el nostre món diari perdem fàcilment.

Un cop a casa repasso l’escrit i el sento més que mai, estic enyorada de Nôtre Dame de Paix, del pare Michel, de tot l’equip, només em consola un pensament, tornar.
No puc concloure l’escrit sense felicitar a tot l’equip, especialment al Dr. Fernando Fonseca per la feina feta durant tots aquets anys, per la seva professionalitat i la seva humanitat; per aquesta entrega a la cooperació i als desvalguts. Ara entenc la força del somriure després d’haver operat un nen que per primera vegada pot veure el món en una posició dempeus, suposo que això és el que fa continuar malgrat les dificultats. Tinc la sensació de deute amb ells i això em fa venir ganes d’obrir sensibilitats i rascar diners d’allà on sigui perquè aquest projecte tingui continuïtat. Gràcies!

 

 
     
 
     
 
  EXPERIÈNCIA A ÀFRICA
M. Dolors Coll
 
Es difícil descriure en paraules totes les vivències i les emocions experimentades a Àfrica.
Com descriure la màgia d’Àfrica. La seva llum i la seva olor s’hem van quedar impregnades des del primer dia que vaig trepitjar aquest continent. De fet, feia molts anys que somiava en poder fer la meva feina a Àfrica.
Per fi ho he aconseguit, l’emoció del viatge, anar amb gent d’un altre país amb una altre llengua. Havia parlat molt amb persones que havien passat per la mateixa experiència, però tenia ganes de sentir-ho per mi mateixa.

Intentaré explicar el que vaig sentir quan vaig arribar a Notre Dame de Paix. La benvinguda del Pare Michael i de tot el personal que desprès descobreixes que estan aquí per fer-te disfrutar de la teva estada a Àfrica, sempre posant les coses fàcils, sempre pendents del nostre benestar. Desprès els nens per tot arreu amb aquells ulls que et traspassen, que et demanen que facis el que pugis per ells i que entenen que estàs allà per ajudar-los. A estones m’havia de reprimir les llàgrimes en veure la injustícia del patiment de tants nens, en veure la resignació al dolor en els seus ulls i l’esperança en la mirada de les seves mares.
Desprès fas la visita i veus coses que no es vist mai en els nostres països civilitzats i llavors t’envaeix la ràbia i la impotència de veure que tot això es podria evitar amb humanitat, només repartint els recursos o si mes no aprofitant tot el que llencem nosaltres. Veig nens en condicions extremes, només perquè son negres i han comes l’error de néixer a Àfrica.
I m’adono que no sento les incomoditats, el calor, les condiciones higièniques, etc.. Sento que cada minut passat aquí es preciós i noto que tot el que m’emporto d’Àfrica em fa créixer. Sento que m’emporto molt mes del que deixo aquí.

Una altre cosa que em crida molt l’atenció es que els nens no ploren, només els mes petits, et miren amb aquells ulls grossos, amb una barreja de por i d’agraïment. Son aquestes mirades que t’emportes quan marxes.
Els dies passen ràpids. La feina a quiròfan, la capacitat d’improvisar que vas aprenent a mida que passa el temps, el cansament satisfet, el sentiment d’equip amb uns companys que no coneixies però amb els que t’uneix alguna cosa mes que el treball. I veus molt lluny el teu mon petit i mesquí en que tothom defensa la seva individualitat i seu petit territori, ens entestem en discussions estúpides per coses que no tenen cap importància, sense pensar que tots som vulnerables, que tots patim algun dia i que només la relació amb els altres ens ajudarà a superar-ho.
I no saps com, et trobes despedin-te de tots per tornar a la civilització. Sents que una part de tu es queda allà, vols recordar cada rostre, cada mirada, cada nom. Tens un sentiment de gratitud per tot el que has viscut, per tot el que t’han donat. No vols dir adéu i saps segur que hi tornaràs i que has quedat enganxada per sempre a Àfrica, als teus companys, als nens i a totes les persones anònimes que fan que aquest projecte sigui possible.
I quan escric això m’envaeix un altre cop l’emoció, l’enyorança i ja conto els dies que em falten per tornar-hi.
Culets al aire, ulls grossos, somriure franc. No hi ha dret que el color de la pell porti patiment.

 

 
     
 
AHSORG.ORG / A.H.S Associació Humanitària de Solidaritat / SITEMAP / contacto: info@ahsorg.org / Diseño WEB: Colxi
Pàgina Web Financiada per AreaVisual (www.areavisual.com)